Anar a: Menú principal | Peu | Inici de la pàgina


Història

Breu història

El fons de la Fundació Palau està constituït pel doble llegat de Josep Palau i Fabre. D’una banda, el fons aplegat pel seu pare, Josep Palau i Oller, que integra un ampli ventall de pintura catalana del començament del segle xx. De l’altra, l’aportació del mateix Palau i Fabre, el qual, en l’afany de continuar la tasca col·leccionista del seu pare, ha reunit una gran col·lecció d’obres de Picasso, així com també d’autors contemporanis com Perejaume, Barceló i Pepe Yagües.

  1. 1Història
  2. 2Història
  3. 3Història
  4. 4Obres de Palau i Oller exposades a la Fundació Palau
  5. 5Pablo Gargallo, Home d’esquena, 1902

La pinacoteca que integra aquesta fundació gairebé es podria batejar amb el nom "Cent anys de col·leccionisme", perquè comprèn les obres aplegades pel meu pare des del començament del segle xx (algun dibuix de Mompou du la data del 1906) fins al final del mateix segle i els primers anys del segle XXI.

No és gaire freqüent que un artista, un pintor, senti admiració per altres artistes contemporanis seus i ho demostri adquirint-ne obres. Aquest caràcter obert del meu pare, Josep Palau i Oller, l’he respirat des de la infantesa. Moltes de les peces que formen el fons de la col·lecció de pintura catalana de la Fundació les he vistes des de petit a casa (l’aquarel·la de Nonell, el dibuix i els gravats de Xavier Nogués), i altres des de l’adolescència i la primera joventut, com el Grausala i el Villà. En la col·lecció hi ha, n’estic segur, algunes sorpreses: el Torné Esquius, per exemple, o l’Ignasi Mallol.

Haver observat pintar el meu pare i alguns dels seus amics (Mompou, Labarta) i haver assistit a col·loquis i disquisicions –a vegades a discussions– sobre pintura i art a casa mateix va condicionar la meva sensibilitat des de molt menut i ha fet que jo posés l’art al capdamunt de totes les activitats humanes.

Encara que la meva aportació personal sigui la de Picasso, que és com dir, per a mi, la de qui considero el més gran creador de tots els temps, potser jo no hi hauria estat sensible d’una manera tan immediata si no m’hagués convertit, sense saber-ho, en un terreny adobat. El sol fet de sentir discutir sobre Picasso despertà ben d’hora la meva curiositat i aquesta es traduí aviat en una passió incondicional per la seva personalitat excepcional i única.

De Picasso hauria volgut tenir moltes més coses de les que, amb esforç i sacrificis, he arribat a aplegar. Però s’esdevé amb Picasso un fenomen que no és equiparable al de cap artista: i és que no se’n té mai prou. Un Picasso desvetlla les ganes de veure’n –o de posseir-ne– un altre, i aquest un altre, i aquest un altre, sense aturador, perquè Picasso és nou i diferent cada vegada. Un Greco, per posar-ne un exemple ben alt, ens revela el geni d’El Greco; un Picasso, no.

L’abassegadora personalitat de Picasso va fer que, a partir d’un cert moment de la meva vida, jo només volgués dedicar-me a ell i a posseir obres seves, desentenent-me de tota altra personalitat. He de dir que fou una exposició de Perejaume, el 1980, la que em féu alterar aquest propòsit inicial que jo mateix creia inamovible. Vaig dir-me, davant d’aquella mostra: “Això va de veres”. I que tenia encara l’ocasió d’adquirir obres d’un gran artista des del començament, i així ho vaig fer. No me’n penedeixo gens.

Quinze anys més tard, la personalitat de Pepe Yagües també em seduí d’una manera semblant i vaig ser a temps d’incorporar-ne alguna producció.

Però sempre queda alguna recança en aquesta mena d’aventura, i dubto que la satisfacció pugui ser mai completa.

El conjunt d’obres de Picasso que integren la Fundació pertany a èpoques, estils i tècniques molt diverses. Vull dir que no ha existit cap criteri restrictiu –fora del crematístic– a l’hora d’adquirir-ne, al contrari. Sempre he considerat que la característica primordial de Picasso era la diversitat. Però entenc i espero que aquest conjunt, tot i les seves limitacions, produirà en l’espectador o visitant la reacció més important –i la primera– que pot i ha de produir Picasso, que és la de l’admiració, barrejada amb la sorpresa i l’embriaguesa. Mirar la producció de Picasso, descobrir la seva obra, ha de generar sempre una eufòria benefactora perquè ell és, abans que tot, vital. Després vindran, amb més o menys intensitat segons l’espectador, les ganes de conèixer més, d’explicar-se els enigmes, d’ordenar. Per ajudar-hi, un primer pas és la retolació al peu de cada obra i l’ordenació cronològica en el catàleg general de la Fundació. Tant de bo això dugui el visitant o l’amateur a voler saber-ne molt més i a aprofundir-hi. Però d’antuvi ha d’existir la fascinació i l’entusiasme. Sense aquests requisits és gairebé impossible endinsar-se en els viaranys d’aquesta creació desbordant. Hem pretès que la sala que aplega les obres de Picasso obeeixi a aquest principi i produeixi aquesta reacció salutífera. Per això no hem dubtat a barrejar èpoques, estils i tècniques i a intercalar-hi algunes fotografies de l’artista, perquè en ell són indestriables l’art i la vida.

Després de peregrinar anys i anys per molts indrets de Catalunya, per no dir de gairebé tots els Països Catalans, per fi he trobat, a la Diputació de Barcelona i a Caldes d’Estrac, l’acollida que em sembla que mereixia la meva doble col·lecció.

 

Josep Palau i Fabre.


Anar a: Menú principal | Peu | Inici de la pàgina