Anar a: Menú principal | Peu | Inici de la pàgina


Biografia

  1. 1 Josep Palau i Fabre
  2. 2Josep Palau i Fabre a Grifeu

Josep Palau i Fabre, nascut a Barcelona el 21 d’abril de 1917, es considera una de les grans personalitats de la literatura catalana dels nostres temps. Gràcies a la seva relació amb personalitats com Picasso, Artaud, Octavio Paz, Cocteau, Lorca, Alberti, etc. va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle xx.

Nascut en un entorn familiar dedicat a l’art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau i Fabre, a més a més de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat un estudiós de la pintura, i molt especialment de l’obra de Pablo Picasso. A l’anàlisi i el comentari de l’obra del pintor hi dedicà més de vint llibres (alguns de traduïts a una desena de llengües), entre els quals destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), El "Gernika" de Picasso (1979), Picasso cubisme (1990) i Picasso 1927-1939. Del Minotaure al Gernika (2011).

Palau i Fabre va estudiar lletres als primers anys quaranta i fou un dels activistes compromesos en la represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme. Dirigí la revista clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex de l’editorial La Sirena. Posteriorment, fou fundador col·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès li permeté anar a París. L’estada, que només havia de ser de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta. A París establí contacte amb escriptors i artistes ben diversos: des d’Artaud fins a Octavio Paz i de Camus a Picasso.

L’edició de la seva obra poètica es va iniciar amb Balades amargues, el 1943, i un any després, amb peu d’impremta fals, L’aprenent de poeta. Els van seguir Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946). Reelaborats tots i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952).

La producció teatral va venir després de la poètica: La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954) són alguns dels títols que formen el cicle de Don Joan. Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contestació a les normes d’una societat puritana i repressora, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. Amb títols com ara Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969) i Homenatge a Picasso (1971) –aplegats tots en el volum Teatre (1976)– continua un univers teatral particular, que es completa amb peces com Avui Romeo i Julieta (1986) i L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991). L’autor també dedica la seva reflexió teòrica al teatre: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962) –dos petits llibres sobre el gènere–. Més tard va publicar Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), una aproximació a l’obra d’una de les figures capitals de les seves referències intel·lectuals i artístiques.

Pel que fa a la narrativa curta, ha publicat els reculls Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988) i Un saló que camina (1991), que, amb contes inèdits, s’aplegaren en el volum Contes de capçalera (1993). Posteriorment va publicar La metamorfosi d’Ovídia i altres contes (1996).

Pel que fa a l’assaig, fora de la recerca picassiana, Palau i Fabre és autor de diversos reculls aplegats sota el nom Quaderns de l’Alquimista (1997), la primera tanda dels quals havia aparegut el 1976. L’alquímia és un mètode que unifica els pressupostos poètics i ideològics de tota l’obra de l’autor. Palau i Fabre és traductor d’Una temporada a l’infern. Il·luminacions, de Rimbaud (1966), i de Versions d’Antonin Artaud (1977), tots dos poetes amb una decidida influència en la seva obra; en prosa: Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (la monja portuguesa) (1986) i L’obra mestra inconeguda (1986), de Balzac.


Anar a: Menú principal | Peu | Inici de la pàgina