8 de juliol de 2016 a les 0:00 - 1 de setembre de 2016 a les 23:59
1. El cant del cigne, esplendor i mort de Granados
Enric Granados i Campiña (Lleida, 1867-costa de Dieppe, 1916) de mare asturiana i pare cubà, arribà amb la seva família a Barcelona quan tenia 7 anys. En aquesta ciutat va començar els seus estudis de música que continuaria de 1887 a 1889 a París. Al retornar, inicià la seva activitat com a compositor i pianista, tot fundant la Societat de Concerts Clàssics i l’Acadèmia Granados. El 1911 presentà Goyescas a Barcelona, tres anys després l’estrenà a París i el 1916 obtingué el seu major èxit amb la presentació de la versió escènica al Metropolitan Opera de Nova York. Precisament, de tornada dels Estats Units, el 24 de març de 1916, va morir junt amb la seva dona arran de l’atac del vaixell on viatjaven, per un submarí alemany. Al marge de Goyescas, destacà en les composicions per a piano, com ara Capricho español o Seis escenas románticas. També sobresurten les obres líriques, amb text d’Apel·les Mestres, Picarol, Follet, Gaziel i Liliana, i cançons com Las Tonadillas. Dins de la seva producció simfònica destaquen les Danzas españolas. Granados pertany a l’època d’esplendor del modernisme, i, junt amb Albéniz se’l considera el creador de l’escola catalana moderna de piano.
A diversos museus de la Xarxa es conserven documents gràfics i escrits que mostren l’èxit de la seva carrera i la repercussió de la seva desaparició.
2. “Goyescas”
Una de les fonts d’inspiració més destacades de Granados va ser l’univers plàstic del pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes. Els seus quadres, i sobretot els seus gravats que gaudiren d’una excepcional difusió a Europa, alimentaren el mite d’una Espanya exòtica i oriental, ancorada encara a l’antic règim, amb tradicions fosques i passions desbordades. Tot aquest món folklòric i artificiós de “majos” i “manoles”, d’escenes de tauromàquia i de la seducció de danses de mantons i vestits tradicionals va servir també de referència a l’artista Ismael Smith i Marí. Aquest apartat incideix en la influència i el diàleg que s’estableix entre la imatge del “mite d’Espanya” de Goya i l’obra de Granados i Ismael Smith. En aquesta mostra es posen en diàleg un gravat original dels “Caprichos” de Goya amb la reinterpretació d’Smith i els dibuixos que el mateix Granados realitzarà al voltant de la temàtica de la “manola”.
3. El cercle de Granados
Per acabar, el darrer dels àmbits aborda l’especial relació del músic amb tot un seguit d’artistes i intel·lectuals de l’època amb els què es va relacionar. A diverses col·leccions i museus es conserven retrats de Granados realitzats per reconeguts pintors del moment entre els que destaquen el canari Néstor Martín Fernández de la Torre, el basc Ramon de Zubiaurre, o el cerdanyolenc Josep de Togores. El músic va ser també retratat per diversos fotògrafs, com ara el sabadellenc Joan Vilatobà, un dels primers pictorialistes, i dibuixants i caricaturistes del moment com ara Lluís Bagaria. Hem de fer esment especial a les diverses versions que Smith realitzaria del seu íntim amic, en multitud de retrats, ex-libris, caricatures, escultures i projectes de monument. També en destaca la relació amb la ballarina i musa Tòrtola València que va interpretar algunes de les danses més populars de Granados.
