8 de juliol de 2017 a les 18:00
Tres iŀluminats. Tres monstres. O, per ser exactes, dos Folls i un Monstre. Tots tres canviaren de nom en veure clar el camí, dreturer o tortuós, que havia de ser el seu; tots tres renascuts; tots tres mesurant-se a si mateixos amb l’Absolut: convertint-se a Déu, renegant-lo en un primer temps o afirmant “No crec en tu, Senyor, però si ets”. Tres viatgers que convergeixen a París. Tots tres tractaren de la visibilitat de l’home. Els dos del segle XX, molt a prop de les imatges, sapigueren mantenir encesa la flama rebuda de Baudelaire i Rimbaud per alimentar un gresol on es coïa “alguna cosa nova” que a través dels segles se seguia destiŀlant amb estil diferent per l’alambic espiritual de lletres, xifres i figures. Tres alquimistes del verb. Palau estudià i traduí Llull i conegué de carn i ossos Artaud, en rebé cartes, en redactà la necrologia, i més tard n’escriví un assaig i en realitzà unes magnífiques traduccions.
El poeta Jaume Galmés fou amic de Palau. Com ell ha traduït obres d’Artaud (que un dia veuran la llum amb un pròleg de l’Alquimista), com ell viu a París i estudia Llull.
